Periscope: una nova finestra pel periodisme

ALBERT CADANET VILÀ / Durant les últimes setmanes el nom de Periscope ha anat apareixent als mitjans degut a la popularitat que està aclaparant aquesta nova xarxa social. Esportistes com Gerard Piqué o mitjans com Antena3 han expandit la seva presència a les xarxes, cosa que ha desencadenat una descàrrega massiva de l’aplicació a Espanya i un més que notable augment en les recerques fetes a Google sobre aquesta nova tendència.

Dades periscope

Evolució de la cerca del terme “Periscope” durant els últims 3 mesos a Espanya. Font: Google Trends.

Però què és exactament Periscope? Periscope és una plataforma que permet a qualsevol usuari registrat veure o emetre vídeos en directe a través d’un smartphone, ja sigui Android o iOS. La idea d’aquest projecte neix l’any 2013, quan Kayvon Beykpour (uns dels fundadors de Periscope) va decidir viatjar a Istanbul. En aquells moments les revoltes contra el govern d’Erdogan en defensa del parc Taksim Gezi sacsejaven la capital turca i Kayvon volia veure quina era la situació real a la ciutat. Al disposar tan sols de les imatges dels mitjans i no dels ciutadans, va decidir donar forma a aquesta necessitat.

Tot i no disposar de xifres fiables d’usuaris totals, el diari Expansión situa en 320 milions el nombre d’usuaris potencials actius. És evident que és una plataforma amb molt recorregut en diversos àmbits. Un d’ells és el periodisme. Nombrosos periodistes catalans com ara Carles Prats o Xavier Pérez Esquerdo utilitzen l’app per mostrar la realitat darrera les càmeres i els micròfons. Pel seu funcionament intuïtiu i per l’alt ventall de contingut que s’hi pot trobar, Periscope també obre noves portes a la nostra professió.

Un dels possibles usos que els mitjans podrien donar a Periscope és el que precisament utilitzen periodistes com Carles Prats: la funció de complement audiovisual. Aquesta és una pràctica ja estesa a països com els Estats Units, on programes com el d’Ellen De Genres o el famós late night show de Jimmy Fallon mostren tots els behind the scenes. A Espanya, Antena3 ha sigut una de les cadenes pioneres en aquest aspecte: els espectadors han pogut veure a presentadors com Matías Prats, Álvaro Zancajo o Sandra Golpe en els moments previs d’un directe o durant l’informatiu quan les càmeres no estan punxades.

Periscope

Periodistes a Onda Cero, TV3, RAC1 o Catalunya Ràdio ja utilitzen Periscope.

Un altre ús que podrien explotar sobretot els mitjans impresos és el de la cobertura en directe d’esdeveniments. De la mateixa manera que la premsa escrita ha utilitzat Twitter per fer cobertures en directe sobre fets puntuals, Periscope obre un nou ventall de possibilitats que poden tenir un impacte molt més gran que 140 caràcters. Un dels primers periodistes en apostar per aquesta funció va ser Paul Lewis, del The Guardian, qui va cobrir en directe des del seu mòbil les protestes que van tenir lloc a Baltimore l’abril de 2014, gravant la situació i fins i tot entrevistant a manifestants.

L’última de les opcions que esmentaré és l’utilitzar Periscope per a certs continguts exclusius. A tall d’exemple, la BBC i Twitter van arribar a un acord l’any 2013 per tal que la cadena generés continguts exclusius per aquesta plataforma. A part de retransmetre esdeveniments en rigorós directe, Periscope és una eina activa, tant per l’emissor com pel receptor. Qualsevol usuari pot deixar un comentari que el periodista llegeix al moment i pot respondre de forma immediata. Una nova manera de fer periodisme, propera i amb molts camps a treballar.

“Alarma global” de comunicació

Valentina Raffio – El virus Zika va saltar a l’actualitat a principis de febrer, quan els mitjans de comunicació arreu del món van començar a especular sobre una possible relació entre aquest virus i l’increment de casos de microcefalia. A falta d’evidències científiques (que a dia d’ara encara no han arribat), sembla que la millor cura és l’alarmisme i l’especulació. El Mundo, La Razón, La Vanguardia, El País, l’ABC, el 20 Minutos, la BBC, El Periódico, el Huffington Post i l’ARA són només alguns dels mitjans de comunicació que van fer ressó de l’expansió del virus de manera totalment sensacionalista. Els termes en què es parla del virus són “apocalíptics”.

Cal tenir en compte que entre els virus que podem trobar en el panorama actual, el Zika és considerat dels menys greus i dels que té menys impacte sobre la salut. Els símptomes que es poden desenvolupar a partir del contagi són molt semblants als de una grip o un catarro fort i poden durar entre quatre i set dies. El que ha aconseguit disparar totes les alarmes és la relació circumstancial entre aquest virus i la microcefàlia. És a dir, en un període en què a Brasil van augmentar els casos de Zika també van fer-ho els casos de nens que naixien amb el perímetre del cap més petit. Davant això, la Organització Mundial de la Salut va voler “alertar preventivament” al món sencer davant l’expansió del virus més enllà del continent sud Americà. Però en realitat, el protocol d’alerta mundial de la OMS només és un avís als països per a que aconsegueixin controlar el virus, a més d’impulsar noves línies d’investigació al voltant d’aquest.

Al final, l’única “alarma global” davant la que ens trobem és la de comunicació. Els mitjans tradicionals, encarregats de transmetre una informació fidel i veraç, han sigut els primers a disparar les alarmes més enllà del protocol sanitari. Davant d’això, es genera una situació d’alarmisme global que només contribueix a causar pànic davant l’aparició de noves malalties. El periodisme no ha aconseguit trobar un terme mitjà entre alertar la població i sembrar el pànic. La comunicació de crisi, continua sent un repte pendent. Mentrestant, veiem com cada dia augmenta el nombre d’afectats pel Zika sense tenir en compte que els primers contagiats ja estan bé i que els nous hauran de romandre una setmana al llit. I aquesta és l’alarma.

Aprendre a acceptar els errors

Judit Casellas – El mitjà digital Crític publica avui l’article “CRÍTIC suspèn en perspectiva de gènere, segons una auditoria universitària”, on es publica textualment -sense resums ni interpretacions- els resultats de l’estudi que els impulsors del mitjà van encarregar al Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Crític suspèn en perspectiva de gènere, però supera els altres mitjans fent públiques les seves mancances i tenint la voluntat de ratificar-les. Publicar els resultats de l’Auditoria de Gènere és un exercici de transparència cap als lectors i és una autocrítica per poder millorar, com bé es pot llegir al començament de l’article “Considerem que resoldre aquesta situació és fonamental per enfortir el projecte periodístic a mitjà i a llarg termini”.

Ells no són els únics que suspenen en matèria de gènere, en són un més, però la voluntat de donar-ho a conèixer i de voler-ho canviar és el tret que els fa diferents. L’observatori crític dels mitjans, Mèdia.cat, té diferents articles on parla del paper de les dones en els mitjans de comunicació. Sense anar gaire lluny, el 6 de juliol de 2015, la periodista Matilde Gordero va publicar “On són les dones?” per fer crítica del programa El Món a RAC1. Els resultats donaven a conèixer que només un 15% dels noms propis que apareixen al Facebook del programa -que suposadament es corresponien amb els convidats del programa- eren de dones.

Cal preguntar-se si Rac1 ha tingut la voluntat de pensar en la crítica que se li fa. I no només Rac1, sinó també cal preguntar-se sobre com han actuat tots els altres mitjans als quals Mèdia.cat ha interpel·lat durant aquests anys. És habitual veure notícies en els mitjans sobre els premis que reben, ara fa un mes l’Ara, El Periódico i l’ABC es tiraven floretes perquè havien estat premiats pel seu disseny en la dissetena edició dels “European Newspaper Award”. En canvi, però, és sorprenent veure articles com el de Crític perquè és poc habitual veure rectificacions o autocrítiques en els mitjans.