Periscope: una nova finestra pel periodisme

ALBERT CADANET VILÀ / Durant les últimes setmanes el nom de Periscope ha anat apareixent als mitjans degut a la popularitat que està aclaparant aquesta nova xarxa social. Esportistes com Gerard Piqué o mitjans com Antena3 han expandit la seva presència a les xarxes, cosa que ha desencadenat una descàrrega massiva de l’aplicació a Espanya i un més que notable augment en les recerques fetes a Google sobre aquesta nova tendència.

Dades periscope

Evolució de la cerca del terme “Periscope” durant els últims 3 mesos a Espanya. Font: Google Trends.

Però què és exactament Periscope? Periscope és una plataforma que permet a qualsevol usuari registrat veure o emetre vídeos en directe a través d’un smartphone, ja sigui Android o iOS. La idea d’aquest projecte neix l’any 2013, quan Kayvon Beykpour (uns dels fundadors de Periscope) va decidir viatjar a Istanbul. En aquells moments les revoltes contra el govern d’Erdogan en defensa del parc Taksim Gezi sacsejaven la capital turca i Kayvon volia veure quina era la situació real a la ciutat. Al disposar tan sols de les imatges dels mitjans i no dels ciutadans, va decidir donar forma a aquesta necessitat.

Tot i no disposar de xifres fiables d’usuaris totals, el diari Expansión situa en 320 milions el nombre d’usuaris potencials actius. És evident que és una plataforma amb molt recorregut en diversos àmbits. Un d’ells és el periodisme. Nombrosos periodistes catalans com ara Carles Prats o Xavier Pérez Esquerdo utilitzen l’app per mostrar la realitat darrera les càmeres i els micròfons. Pel seu funcionament intuïtiu i per l’alt ventall de contingut que s’hi pot trobar, Periscope també obre noves portes a la nostra professió.

Un dels possibles usos que els mitjans podrien donar a Periscope és el que precisament utilitzen periodistes com Carles Prats: la funció de complement audiovisual. Aquesta és una pràctica ja estesa a països com els Estats Units, on programes com el d’Ellen De Genres o el famós late night show de Jimmy Fallon mostren tots els behind the scenes. A Espanya, Antena3 ha sigut una de les cadenes pioneres en aquest aspecte: els espectadors han pogut veure a presentadors com Matías Prats, Álvaro Zancajo o Sandra Golpe en els moments previs d’un directe o durant l’informatiu quan les càmeres no estan punxades.

Periscope

Periodistes a Onda Cero, TV3, RAC1 o Catalunya Ràdio ja utilitzen Periscope.

Un altre ús que podrien explotar sobretot els mitjans impresos és el de la cobertura en directe d’esdeveniments. De la mateixa manera que la premsa escrita ha utilitzat Twitter per fer cobertures en directe sobre fets puntuals, Periscope obre un nou ventall de possibilitats que poden tenir un impacte molt més gran que 140 caràcters. Un dels primers periodistes en apostar per aquesta funció va ser Paul Lewis, del The Guardian, qui va cobrir en directe des del seu mòbil les protestes que van tenir lloc a Baltimore l’abril de 2014, gravant la situació i fins i tot entrevistant a manifestants.

L’última de les opcions que esmentaré és l’utilitzar Periscope per a certs continguts exclusius. A tall d’exemple, la BBC i Twitter van arribar a un acord l’any 2013 per tal que la cadena generés continguts exclusius per aquesta plataforma. A part de retransmetre esdeveniments en rigorós directe, Periscope és una eina activa, tant per l’emissor com pel receptor. Qualsevol usuari pot deixar un comentari que el periodista llegeix al moment i pot respondre de forma immediata. Una nova manera de fer periodisme, propera i amb molts camps a treballar.

Anuncios

35 anys des del 23-F: els mitjans digitals ens ho recorden

Àngela Nicolotti (@Angienico94).- El dimarts d’aquesta setmana es van complir 35 anys de l’intent de cop d’estat fallit al Congrés dels Diputats per part de l’exèrcit espanyol sota el comandament del tinent Antonio Tejero, el 23 de febrer de l’any 1981. L’efemèride del que va ser el segrest més significatiu de la història de la democràcia espanyola ha estat recordada i analitzada per alguns dels principals mitjans en línia del país, cadascun d’ells d’una manera diversa i sobretot molt heterogènia.

Pel que fa al diari El Periódico, la notícia publicada aquest dimarts sota el títol “23-F: nadie está donde estaba” fa un recull de la vida dels principals protagonistes d’aquella famosa jornada de fa 35 anys, subratllant que avui dia cap forma part de la primera línia de la política espanyola —la majoria dels quals han mort en el transcurs dels últims anys. La notícia va enllaçada amb una peça audiovisual extreta de TV1 que correspon al vídeo que va emetre la cadena durant l’episodi del cop d’estat al Congrés i una altra amb un comunicat de l’exmonarca Juan Carlos I hores després de l’irrupció de l’exèrcit a l’assamblea.

Vídeo on es veu l’entrada de l’exèrcit espanyol, liderat per Antonio Tejero, al Congrés dels Diputats l’any 1981

Quant a la notícia publicada per La Vanguardia i titulada “23-F: Anécdotas y recuerdos del secuestro de la libertad“, el diari ha optat per fer una peça informativa amb contingut d’elaboració pròpia, on explica quins van ser els objectius que buscava l’exèrcit espanyol amb el cop d’estat; una cronologia amb les hores més assenyalades de la jornada; una llista amb els noms dels protagonistes i la seva biografia i, finalment, un breu comentari d’algunes anècdotes que els diputats del Congrés que hi eren aquell dia van presenciar de primera mà i han explicat al diari.

Molt diferent a aquesta última és la notícia publicada pel diari El Mundo. “Tejero asalta Twitter en el aniversario del 23-F” és el titular de la “notícia” publicada pel mitjà digital aquest passat dimarts i que consisteix en un recull d’alguns dels “memes” publicats a les xarxes socials en relació amb el cop d’estat conduït pel tinent Tejero. La notícia no conté més de dos paràgrafs de text i les fotografies publicades pels usuaris de Twitter construeixen el gruix de la peça.

14562295644780Cb4vHHGVIAAynU-

Algunes de les imatges retocades on apareix el tinent Tejero: la primera al MWC de Barcelona i la segona en una de les escenes de la pel·lícula Star Wars

Un  diari que també ha parlat sobre l’efemèride en qüestió i que es podria emportar un premi a la millor cobertura informativa sobre el tema ha estat El País: el diari ha elaborat una secció especial anomenada “23-F” on recopila aproximadament unes 20 notícies i articles publicats entre el 17 i el 24 de febrer d’aquest any, a més de tota aquella informació relacionada amb el cop d’estat publicada amb anterioritat.

La notícia”Relato colectivo de una noche histórica“, el fotoreportatge “El País, con la Constitución: una portada que hizo historia” i la galeria fotogràfica “23 F: El golpe de estado de Tejero, en imágenes” són algunes de les peces que podem llegir i observar i que es troben ubicades dins la secció esmentada.

23fELPAIS.png

La pàgina d’inici de l’espai del diari dedicat a les notícies relacionades amb el 23-F

Finalment, hi ha hagut alguns diaris que han optat per no publicar res -o publicar sobre el tema a través d’una columna d’opinió- deixant de banda informar sobre l’aniversari d’aquesta data assenyalada: entre ells hi ha La Razón, el diari ARA, El Món i Vilaweb.

Pedro Sánchez i la premsa espanyola

MERITXELL BATLLE. – El divendres 22 de gener a la portada del diari ‘ABC’ es podia veure Pedro Sánchez donant la mà a Donatello. Això passava després que Mariano Rajoy renunciés a la investidura i el focus mediàtic passés al líder socialista. Davant la proposta de Podemos per formar govern de coalició amb Pablo Iglesias com a vicepresident, el diari ‘ABC’ se’n feia ressó mostrant una encaixada de mans entre Sánchez i la tortuga ninja. Donatello, amb l’antifaç lila, és doncs una personificació de Podemos i el seu líder. Sota el  títol “Amistats Perilloses” el diari del grup Vocento evidencia la seva oposició davant un possible pacte entre PSOE i Podemos. El titular continua dient: “La investidura de Sánchez passa per reonèixer el dret a decidir del país basc”.

Aquest és només un exemple exagerat del tractament de Pedro Sánchez a la premsa de Madrid, on no hi troba massa suport. 

El mateix dia ‘La Razón’ mostrava una imatge del líder socialista i titulava: “Sánchez negocia donar al PNB el control dels presos d’ETA a canvi de sis vots”. Els dos diaris coincideixen doncs en carregar contra Sánchez davant les negociacions amb el PNB i el dret a decidir del país basc.

Un dia abans l’‘ABC’ encapçalava la seva portada amb el titular “La passivitat dels barons del PSOE dóna ales a les aspiracions del govern de Sánchez” i una fotografia de Sánchez, aquest cop agafant un marc blau per enquadrar-se la cara. L’‘ABC’ aposta pel joc de colors en les seves portades.

En la mateixa línia el titular d’‘El Mundo’ deia que “L’esquerra rebaixa les línies vermelles per investir Sánchez” davant les negociacions del líder socialista.

Per contra, la primera pàgina d’‘El País’ s’encapçalava amb “Dirigents del PSOE recelen del pacte que intenta Sánchez”. El dia 21 a la premsa de Madrid es veien titulars oposats, però que se sumen de la mateixa manera a la lluita dels mitjans en contra del possible pacte entre el PSOE i Podemos.

Tornant al dia 22, ‘El País’ publicava un editorial sota el titular de “Rajoy no pot, Sánchez no ho ha de fer” i un subtítol que acabava de remarcar la voluntat del diari del grup Prisa: “És el moment que Rajoy deixi pas a un altre i Sánchez renunciï a un pacte perjudicial”.

El mateix dia l’‘ABC’ advertia dels costos que suposaria donar suport al PNB i carregava contra Sánchez perquè això xocaria amb “les línies vermelles que va marcar al seu comitè federal”. L’editorial de ‘La Razón’ també es referia al nacionalisme basc i deia: “L’obcecació de Sánchez dóna noves ales al nacionalisme”.

 

 

Quan la indumentària dels polítics acapara tot el protagonisme

Àngela Nicolotti (@Angienico94).- Els temps estan canviant, i el mateix succeeix amb la política i els codis de vestimenta actuals. Mentre que abans una corbata o una faldilla eren el passaport indispensable per entrar a determinats llocs, avui en dia vestir un estil més “casual” serveix per a gairebé tot.  

Des que la CUP va entrar al Parlament de Catalunya el novembre del 2012 i Podemos ho va fer al Congrés dels Diputats el juny del 2014, el debat que ha suscitat l’estètica de les formacions comunament denominades com “antisistema” o populistes, considerats els portadors de la “nova política”, s’ha estès de manera considerable entre els mitjans de comunicació espanyols, els quals no han desaprofitat l’oportunitat per titular i dedicar articles d’opinió i notícies a aquesta nova estètica imperant, protagonista d’escenes fins aleshores poc freqüents en les cambres polítiques espanyoles i catalanes.

Un clar exemple el trobem en la publicació del diari en línia El Periodista Digital del dia 27 de desembre del 2015, dedicat a les negociacions de la CUP amb Junts pel Sí per investir Mas president. Per definició, el mot “zarrapastroso” del titular fa al·lusió directa a la manera de vestir d’una persona, titllant-la de bruta, ronyosa i inclús un pèl marrà. Així doncs, el mitjà decideix recórrer a un atac contra la indumentària i el físic d’una formació política sense necessitat ni cap vincle amb el contingut de la notícia, però no és l’únic. 

CUPzarrapastrosos.jpg

Titular de la notícia del 27 de desembre del 2015 del mitjà El Periodista Digital

Un altre exemple el veiem en les crítiques que va rebre l’activista de la CUP, Natàlia Sanchez, durant una intervenció on explicava els canvis en el sistema de votació de l’assemblea de la CUP, on la diputada va ser víctima d’un comentari de mal gust via Twitter per part de l’exdirectiu del Barça, Alfons Godall, sobre el seu físic i la seva vestimenta. Fa poc més d’una setmana un cas semblant incendiava les xarxes socials: un comentari desafortunat de la vicepresidenta del Congrés, Celia Villalobos -pel qual ja ha mostrat penediment- (link al vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=x_V-UQ1wCqo) sobre les “rastes” d’alguns dels diputats de Podemos, ha estat l’última situació noticiable que s’ha viscut a Espanya en relació amb l’estètica desenfadada d’alguns representats polítics espanyols. 

No ens cal anar més lluny per adonar-nos que s’està especulant molt sobre si els polítics han d’assistir a la cambra catalana i al Congrés dels Diputats vestit segons el decòrum tradicional, tot i que al Parlament de Catalunya, a diferència d’altres a Europa, no exigeix als diputats un codi de vestimenta específic. Pel que fa la Cambra Baixa de les Corts Generals, aquesta només pot denegar l’accés per motius de vestimenta als visitants, i en relació amb el codi de vestimenta dels membres polítics només hi fa al·lusió amb la següent cita: “cal vestir decentment i amb dignitat”. Res més. 

El que no saben o no semblen conèixer tots aquests mitjans i els qui fan aquests comentaris superficials és que l’assignació convencional de l’americana i la corbata, o la camisa i la faldilla, amb una imatge d’autoritat, de respecte i de responsabilitat ha deixat de tenir el significat que tenia abans per a molts ciutadans. Avui en dia resulta més fàcil relacionar la corrupció, l’abús de poder i l’execució d’altres activitats il·legals dutes a terme per partits polítics espanyols amb una forma de vestir que no s’allunya de la formalitat típica del “look empresarial” importat d’Estats Units.