L’entreteniment, líder del cap de setmana

ESTER TORRAS.- Diumenge 13 de març de 2016. Algunes de les notícies més vistes dels mitjans digitals són l’estat delicat de salut de Michael Douglas, la ridícula caiguda de Madonna en un concert o la ruptura sentimental de Fernando Alonso. Si observem les cinc notícies més llegides dels diversos mitjans digitals, veurem que la majoria s’inclouen en el calaix d’oci i entreteniment. Segons l’estudi de Ramón Tijeras, periodista, escriptor i professor, publicat a Comunicación 21, la revista científica especialitzada en l’estudi de cultura i mitjans, “les referències informatives durant el cap de setmana baixen i, per tant, els diaris acostumen a tirar de reportatges enllaunats, menys relacionats amb l’actualitat i més identificats amb l’oci i l’entreteniment”.

Captura de pantalla 2016-03-13 a las 21.02.29

Taula d’elaboració pròpia a partir de dades obtingudes dels diversos mitjans

Aquesta taula recompte les cinc notícies més vistes durant el dia dels principals mitjans digitals i les divideix segons la secció a la qual pertanyen. A l’Ara, per exemple, les peces més vistes sempre acostumen a ser d’opinió, ja que es tracta d’un mitjà que aposta molt per les firmes i el gènere interpretatiu.

Captura de pantalla 2016-03-13 a las 18.20.18.png

A El Periódico, en canvi, guanyen les notícies de societat: la cancel·lació de la trobada de Harley-Davidson de Barcelona, els guanyadors de la marató barcelonina i el conflicte dels manters amb Ada Colau. I tancant el rànquing, dues notícies de gent com l’adéu en la relació de Fernando Alonso i Lara Álvarez l’ensopegada de Madonna.

Captura de pantalla 2016-03-13 a las 18.13.08.png

Aquestes darrer succés també és un dels més vistos a La Razón, on les notícies sensacionalistes que llueixen al top five estan relacionades amb dirigents polítics, en aquest cas, de Podemos (“El único soltero oficial de Podemos”). L’audiència de El Mundo segueix la mateixa línia i també opta per l’entreteniment polític. Les amistats perilloses de la corona i “el independentista al que le custa hablar rápido” (Gabriel Rufián), triomfen a la premsa digital.

Els lectors de l’ABC del cap de setmana sembla que també busquen entreteniment: “Seis vinos para triunfar en una cita romántica”, la picabaralla de Diego Costa amb l’àrbitre o un homicidi d’una jove a Itàlia durant una orgia de droga i sexe. Per la seva banda, els fidels a El País segueixen l’estudi de Tijeras i són ells els que rescaten un reportatge fet l’any passat: “¿Por qué los brasileños se duchan tanto y los chinos tan poco?”. És curiós com un estudi anecdòtic com aquest reviu tant temps després, sense cap mena de relació amb l’actualitat.

Però qui aconsegueix un cinc sobre cinc en notícies d’oci i gent és La Vanguardia. La construcció d’aquestes peces està feta justament per aconseguir aquest alt nombre de lectures. El titular “Sabrina denuncia a Jonathan por presunta violència de genero” xoca amb la imatge d’ambdós fent-se un petó, o la cara plorosa de Paz Padilla després de posar set denuncies per amenaces de mort fan inevitable el click.

Captura de pantalla 2016-03-13 a las 18.16.31.png

Tal com constata Florencia Berti a l’assaig Sensacionalismo y amarillismo en los medios de comunicación, tot i que l’audiència és lliure d’escollir què consumeix, “un cop atreta perd la possibilitat d’elecció i es converteix en una audiència nul·la; i a vegades no només passa en el periodisme sensacionalista, sinó en totes les pràctiques periodístiques actuals”.

El rol del presentador/a: sexe, imatge i veterania

Sergio Segura – En motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora he volgut centrar-me en la dona com a comunicadora. El post que la Laerke Saura va publicar fa unes setmanes porta a pensar sobre els rols que tenen els homes i les dones davant de les càmeres. L’entrada, entre altres coses, parlava de la figura femenina a La Sexta, esmentant-hi els criteris de selecció de personal amb un estereotip de la dona molt definit en programes informatius de la cadena. Hi ha diferència entre homes i dones respecte al rol que assumeixen en els seus programes?

La intenció és trobar una resposta a aquesta qüestió a través d’una anàlisi de La Sexta, una de les cadenes privades a nivell nacional. Aquesta es focalitza en els programes de caire informatiu i de debat.

La conclusió extreta és, bàsicament, una de ben clara: la jerarquia masclista impera encara en la nostra televisió, concretament a La Sexta. Això és visible en diversos programes d’aquesta cadena: l’home presenta i la dona copresenta, és al croma o llegeix els comentaris de les xarxes socials.

  • El Intermedio: el presenta El Gran Wyoming i el copresenta Sandra Sabatés.
  • Al Rojo Vivo: presentat per Antonio García Ferreras i copresentat per Inés García Caballo.
    • Lorena Baeza és la copresentadora substituta.
    • Cristina Pardo la presentadora substituta de Ferreras.
    • Analistes convidats a Al Rojo Vivo: 25 homes vs. 9 dones.
  • La Sexta Noche: el presenta Iñaki López i el copresenta Andrea Ropero.
    • A l’estiu, els presentadors eren Javier Gómez (2014) i Hilario Pino (2015).
  • La Sexta Columna: presentat per Antonio García Ferreras. El periodista Javier Gómez fa la veu en off.

La Sexta Columna

Per tant, veiem que La Sexta sol recorre a la figura masculina per presentar els seus programes informatius. La cadena d’Atresmedia té cinc programes que tracten l’actualitat i només un és presentat per una dona: Más Vale Tarde.

En la resta, els presenten homes i la dona apareix com a copresentadora; en ocasions, aquestes mostren informacions de peu al croma. La situació, però, és diferent a La Sexta Noticias: totes les seves edicions són presentades per dones.

Totes són joves i amb una “bona imatge”. Es prioritza la imatge o l’experiència professional a la televisió? Ardiel Rodríguez de los Santos va publicar un treball l’any 2015 on, a través d’un estudi profund, conclou i dóna resposta a aquesta qüestió: les dones periodistes veteranes segueixen sent un referent periodístic, però acaben sent substituïdes per periodistes joves i amb bona imatge. Per tant, la televisió prioritza la imatge a l’experiència professional.

M’agradaria aprofitar aquest post per compartir un reportatge que la Mar Romero i la Marta López van fer per a Vilaweb, on, d’entre altres, analitzen la presència dels sexes a les tertúlies d’alguns mitjans de comunicació catalans. Les dones tenen una representació molt menor a la dels homes”. Per tant, la problemàtica no és només present en el rol de presentador, sinó també en el del tertulià.

El Nacional: només el començament?

NARCÍS FIGUERAS_

Ho sento. Aquest post no respon la pregunta del titular.

Després de mesos de capgròs en forma de bloc, l’animal ja ha pres la seva forma definitiva (o una de les seves formes definitives, si és cert que hi haurà també un torn per al paper). El Nacional ja és un diari digital de ple dret. Un diari que dirigeix el qui estigué al capdavant de La Vanguardia, José Antich, però en què Antich no assumeix únicament el rol de director.

default-logo

Si fem una cerca ràpida al mateix lloc web del diari [pestanya “Qui som”] veurem que El Nacional és editat pel Grup Les Notícies de Catalunya.

QuiSom

Com es detalla al Boletín Oficial del Registro Mercantil, aquesta empresa amb forma jurícida de Societat Limitada es va registrar el 18 de juny de l’any passat amb un capital inicial de 30.000 euros i un administrador únic: José Antich Valero. Tot correcte.

GLesNoticiesCat_BORME

A l’octubre, però, es va registrar una altra S. L. al BORME. Aquest cop es tractava de la Corporació Les Notícies de Catalunya i aquest cop sí que estava domiciliada a l’adreça que es dóna la pàgina web del digital Numància, 46, 4a, A. Al seu torn, aquesta Societat Unipersonal fa constar com a administrador i soci únics el Grup Les Notícies de Catalunya. També tot correcte.

GLesNoticiesCat_BORME_2

El capital inicial de 3.000 euros no ha de fer pensar que avui dia s’estiguin duent a terme forçosament activitats concretes des d’aquesta “corporació”, sinó que és la quantitat legal mínima per constituir una S. L.

Tanmateix, dues consideracions —si voleu, intranscendents. En primer lloc l’objecte que figura al registre de totes dues empreses i que en cap cas es limita a les activitats de la premsa escrita o fins i tot d’un diari digital:


“La edición e impresión de noticias y prensa en general, en soporte digital o en cualquier otro tipo de soporte oral, gráfico y televisivo de comunicación que se pueda reproducir o visionar, etc.”


En segon lloc, el mateix fet de crear una segona empresa que depèn però que no és pròpiament la que té assignada l’edició del diari obre les portes a les elucubracions. Per exemple, a la possibilitat apuntada que el digital acabés esdevenint només la primera passa d’un futur conjunt de mitjans en diverses plataformes sota el paraigües d’El Nacional.

In situ: La mobilització dels mitjans a Idomeni

GEMMA SAGRERA I RUIZ – El tancament de la frontera entre Macedònia i Grècia ha creat un nou capítol en la crisi dels refugiats. En els últims dies milers de persones han vist frenat el seu avanç cap al centre del continent i s’han hagut de quedar al camp d’Idomeni. El dilluns 7 de març, el telenotícies vespre de TV3 va emetre una edició especial des del camp d’Idomeni per fer una radiografia de la situació actual i donar-hi el context i la profunditat necessària. Toni Cruanyes, presentador habitual del TN vespre, es va traslladar al camp el mateix dia que els dirigents europeus es reunien a Brussel·les per intentar trobar alguna solució enfront aquesta crisi. En 22 minuts, el que suposa un 44% del telenotícies de 49 minuts d’aquell dia, els equips de TV3 desplaçats a la frontera, liderats per Lluís Caelles, van fer una anàlisi exhaustiu de la situació dels refugiats.

Captura de pantalla 2016-03-12 a les 19.54.03

Telenotícies vespre de TV3 presentat per Toni Cruanyes

Amb la ruta dels Balcans oficialment tancada es va posar de manifest la possible vulneració de la legalitat internacional si la Unió Europea decidia retornar a Turquia als immigrants que entressin irregularment a Grècia. Francesc Serra, corresponsal a Brussel·les, informava de l’última hora de la Cimera europea mentre Cruanyes parlava amb refugiats concentrats a Idomeni i metges sense fronteres. A més, com si es tractés d’un plató virtual, el periodista va mostrar amb realitats augmentades xifres i dades dels immigrants, així com un flashback històric de la situació que es viu en els països de procedència de la majoria d’ells.

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Aquell mateix vespre, la resta de cadenes van dedicar un espai considerablement menor a informar sobre l’extrema situació que es vivia a Idomeni, donant poc partit als corresponsals especials que havien enviat a cobrir els fets. Totes elles es van centrar a emetre una peça general on el focus d’atenció es desplaçava a la cimera de Brussel·les, lluny dels afectats.

Des de la televisió pública, TVE van dedicar-ne 5 minuts del seu informatiu, encara que es van centrar més en l’aspecte polític i no van tractar gaire la realitat que s’estava vivint a la frontera amb Macedònia. De fet, va ser l’única cadena en no connectar amb un enviat especial a la zona.  Per la seva banda, l’informatiu de Pedro Piqueras va ser el que va dedicar menys espai a aquesta temàtica, fent una connexió exprés de 25 segons amb l’enviada especial al camp, mentre que Antena 3, tot i dedicar-li un total de 3 minuts, va ser la segona cadena en donar més importància als refugiats d’Idomeni.

Refugiats

Gràfic da dades sobre el percentatge de temps dedicat per cada informatiu a tractar el tema dels refugiats – Elaboració pròpia

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Poques cadenes aposten per dur a terme un desplegament com el que va fer TV3, per això moltes peces es centren en la dinàmica del fast journalism i manquen d’informació necessària per contextualitzar adequadament els fets. Sobretot en els casos de crisis humanitàries s’hauria de consultar sempre amb experts i organitzacions especialitzades en la matèria però finalment aquesta feina es deixa pel dia a dia dels mitjans escrits, com per exemple la que fa l’ARA en molts dels seus texts.

Prostitució a Telecinco

LAIA PUIG I ESPAR – La prostitució és un tema complex de tractar correctament als mitjans de comunicació, sobretot pel fet que en si mateix és controvertit i encara estigmatitzat en la societat. La seva situació d’alegalitat i el fet que no tothom l’exerceixi lliurement fa que calgui anar amb peus de plom en incloure-la en peces informatives.  L’Ajuntament de Barcelona, juntament amb el Col·legi de Periodistes i altres entitats, van llançar una guia amb 15 recomanacions per enfocar adequadament les peces. Cenyir-se a tots els punts és molt complicat, però hi ha errades en les quals no es pot caure de cap manera. Analitzem com aborda aquesta qüestió Telecinco, per exemple. 

Aquesta notícia presenta alguns diaris que denuncien casos de prostitució, però alhora n’exhibeixen anuncis a les pàgines de publicitat. La notícia s’inclou dins d’una campanya anomenada “ #DoyLaCara”. Malgrat que posa sobre la taula la qüestió de l’explotació sexual, no en fa un tractament extens que abordi tota la complexitat social del fenomen, com proposa la primera recomanació del dossier. Ara bé, se salva gaire Telecinco d’aquesta “doble moral”?

Captura de pantalla 2016-03-13 a les 18.53.12.png

En aquesta peça que pretén ser un reportatge d’investigació, entren al que anomenen “el puticlub low cost más grande de Europa. Per començar, atempta contra l’ètica periodística insistint en l’origen dels treballadors (“porteros de nacionalidad rumana”, “Esta chica es bulgara, y esta venezolana”: vulneren la recomanació 4, que inclou “evitar la identificació de grups i col·lectius concrets amb la prostitució, eliminant qualsevol tipus d’estigmatització i el punt 9, “no fer al·lusió al país d’origen de la dona si no és estrictament necessari”).  A més, el periodista no té intenció de saber si les noies hi són per voluntat pròpia o són víctimes d’esclavatge sexual. 

El sensacionalisme d’aquesta informació sobre proxenetes és indiscutible. El to i els detalls que se’n donen fan que sembli una telenovel·la. Parla del “mayor traficante de mujeres de europa”, que es distingia d’altres per “marcar a las chicas como ganado y tratarlas como esclavas”. El que interessa no és la situació de les dones esclavitzades, sinó el morbo que dóna parlar d’una màfia, els accidents que han patit  (“Un lugar teniente de Dorel perdió un brazo y una pierna”) i la mort escabrosa del líder (“murió de sobredosis”, “estas son las imagenes de su velatorio y de su certificado de defunción”).  No eviten tampoc detalls sobre l’origen estranger: “ciudadanos rumanos”. En cap cas no s’aborda el tema de les noies forçades a exercir la prostitució. Es fa el contrari del que es demana en la recomanació número 6:  “Afavorir la informació dels successos noticiables en format breu i evitar el sensacionalisme”.

Captura de pantalla 2016-03-13 a les 18.56.48.png

Una peça en la qual Juan Carlos Delgado “s’atreveix” a parlar amb noies que exerceixen la prostitució (malgrat que insisteixen que no volen sortir-hi). En canvi intanta parlar amb els homes que paguen pels seus serveis.  

En aquest vídeoJuan Carlos Delgado presenta el polígon de Marconi, on graven noies que mostren clarament el seu rebuig a sortir a la peça. Els pixelen la cara, però no se’ls respecta la intimitat. “Cuantos años tienes?” pregunta a una noia que respon un clar: “no te importa, ciao”. Una de les noies acaba amenaçant: “te voy a denunciar por gravar, me cago en tu camara”. El locutor vulnera el punt 7: “Tenir sempre en compte que exercir la prostitució no és cap delicte i, per tant, cal evitar relacionar les dones que exerceixen la prostitució amb la delinqüència”. “Clientes de todo tipo, coches de todo tipo”: però no en veiem gairebé cap. Enfoquen alguns cotxes on “se está haciendo servicio·”.  Explica quant cobren segons la nacionalitat, fet que no només és denigrant sinó que afavoreix la discriminació cap a col·lectius desafavorits. 

 

Aquesta informació és de caràcter més seriós i tracta sobre com es regula la informació en alguns països d’Europa. No aprofundeix en l’explotació d’éssers humans. Les imatges mostren noies que s’hi dediquen, moltes d’elles identificables i, malgrat parlar dels clients, no se’n mostra cap, com tampoc cap explotador. Això és precisament el que recull la recomanació 3 de l’informe. 
Aquestes són algunes de les mancances principals en aquestes informacions. Caldria afegir que, en general, es parla de la prostitució com un fet inevitable, en contra del que demana la recomanació 5 i que se’n fa  sovint un tractament sexista (recomanació 10).

L’11 M a la premsa espanyola

MERITXELL BATLLE.- El tractament informatiu de l’11 M als mitjans de comunicació ha estat des del primer moment una qüestió delicada. Davant la suspensió de la campanya electoral en les eleccions del 14 de març del 2004, els polítics del moment no van ser capaços de crear opinió pública davant els fets. Tal com exposa l’estudi de la Universitat Jaume I “La manipulación en los medios de comunicación. Tratamiento informativo del 11-M”, “els mitjans de comunicació de masses, aprofitant la seva capacitat per opinar i manipular”, van formar una opinió pública en base als seus propis interessos polítics i econòmics. L’article de Ciudadanía y valores Fundación, “Terrorismo y medios de comunicación”, estudia com els atacs terroristes estan planejats estratègicament “buscant la repercussió dels mitjans i l’impacte en l’opinió pública”. En aquesta formació de l’opinió pública, la premsa hi jugà un paper força destacat gràcies a les editorials i a les notícies ampliades i contextualitzades que podien fer.

2. Prensa de Madrid

Portades dels principals mitjans espanyols de l’11 M de 2004

Amb les eleccions a només tres dies, el vot va ser el tema més tractat. Els principals diaris van fer un crit massiu a les urnes com la millor forma per combatre el terrorisme. Els judicis al Partir Popular davant les seves actuacions, però també les conjectures cap als altres partits polítics, van ser part del temes principals dels mitjans -que es basaven en el dilema de l’autoria de l’atemptat. Alguns mitjans espanyols han continuat alimentant fins a dia d’avui els dubtes dels fets de l’11 M. Dotze anys després El País diu: “una serie de agentes patógenos se empeñaron en provocar la confusión sobre los autores del dolor indiscriminado sembrado por las bombas, hasta el punto de negarse a aceptar la responsabilidad de los grupos yihadistas, puesta en evidencia por la policía y la justicia, prefiriendo agarrarse a conjuras de otra naturaleza”. Referint-se a certs agents polítics com el Partir Popular i mitjans de comunicació com El Mundo. En l’actualitat el diari que continua en aquesta línia és el de Federico Jiménez Losantos, Libertad Digital, que titula “Doce años sin verdad del 11-M” o “Del Olmo y Bermúdez. Así se fabricó la verdad judicial”. Però la majoria de la premsa ha posat el focus d’atenció en els líders dels partits polítics, que dotze anys després dels atemptats, segueixen sent els grans protagonistes de la jornada. El País ha titulat “Unión antiterrorista”, l’ABC “La unidad marcará los actos de aniversario del 11-M” i El Mundo “Rajoy acude por primera vez al acto institucional del 11-M con todas las asociaciones de víctimas”. La Razón també es dirigeix als polítics amb el subtitular “Es la primera vez que el presidente del Gobierno asiste al evento. Sánchez e Iglesias prefirieron el acto convocado por los sindicatos y la Unión de Actores en Atocha” i titula “Las víctimas, unidas; los políticos, no”. Els polítics, i sobretot les decisions d’aquests en un acte com el de l’11 M, es veuen en la premsa espanyola com una excusa més per parlar de pactes i unitat en un moment d’indecisió política.

Elmundo

 

Elpaís

 

RAzón

Guerra oberta entre la monarquia i la premsa

CAROL NOGUERO – Després de l’exclusiva que va treure eldiario.es -explicada per Judit Caselles en una publicació- El Mundo ha decidit respondre a la reina i no diexar tancada la polèmica. Recordem que eldiario.es va treure a la llum un xat a tres on estaven conversant la reina Letizia i l’empresari Javier Lopez involucrat en el cas LOC. En llegir això, el director adjunt de El Mundo, Iñaki Gil ha decidit contestar a Letizia amb una carta oberta al diari a la secció d’opinió. El diari sempre havia tret noticies a favor de la reina, i fins tot havien arribat a parlar sobre la perfecció de la seva pell o de la seva roba.

Captura de pantalla 2016-03-13 a las 17.55.35

Però aquest cop El Mundo ha creuat la barrera mostrant la seva indignació pel tracte rebut per Letizia. La carta fa referència a la conversació de la Reina al xat i a que ella coneixia ja aquest cas abans de que sortís a la llum pel seu company de Yoga, cosa que El Mundo ha trobat indignant. Iñaki Gil ha començat la carta dirigint-se a tota aquesta informació:

Captura de pantalla 2016-03-13 a las 18.02.41

Gil afirma que respecta la seva opinió sobre ells ja que ells també opinen sobre la Letizia, però creu que ella ha mostrar un gran menyspreu cap al diari a través dels seus misatges. Demana a més, una nota de disculpa o al menys un whatsapp. El que fa als periodistes de el diario.es aclara que és només un rifirrafe entre periodistes, parla de la professió i en cap cas desprestigia a l’altre diari, entre periodistes suposo que sempre ens hem de respectar. La jutja a ella pel fet de ser conscient de tot el que estava passant i de defendre quelcom indefensable. A més declara que espera que no fos conscient de altres casos similars anteriors. I després de fer referència al Rei Felipe dient que hauria de mesurar les seves amistats amb gent que no és de fiar, decideix acabar la carta dient

Pero una Reina no puede dejar de comportarse como tal ni un segundo. Ni permitirse confidencias que puedan perjudicar la reputación de discreción de la institución. Ni confianzas de “compi yogui” con alguien que se ha demostrado poco de fiar. Ni escribir de forma despreciativa de una publicación. De humanos es errar y de sabios, rectificar. Por eso, todos los compañeros del diario EL MUNDO y muy especialmente los que hacemos La Otra Crónica, no esperamos sus disculpas. Nos basta con que nos permita seguir haciendo libremente nuestro trabajo, que fue el suyo, y con que nos siga leyendo.”

Però això no ha sigut tot, sembla que el menyspreu de la monarquia cap al diari ha caigut com un jerro d’aigua freda com un insult a la seva professió com a periodistes. I ahir una altra carta cap a Letizia va ser publicada també al diari. Aquest cop, ha sigut Jaime Peñafiel qui ha volgut dir la seva:

Captura de pantalla 2016-03-13 a las 18.17.00.png

Aquest cop, ell ha utilitzat un llenguatge molt més col·loquial ja que coneix a Letizia i ha decidit fer referència a totes les seves conversacions. A més ha parlat de com s’ha parlat de la reina a diferents publicacions, dels llibres on es parla sobre ella i del que opina molta gent que escriu el contrari del que pensa sobre Letizia. El periodista s’ha desfogat completament contra ella, por ser tampoc ha sigut la manera correcta de tractar el tema. Diu també irónicament que Letizia va donar-li una lecció de periodisme, com també ironitza sobre el tracte que van fer de veure’s sovint i només van coincidir en una festa del propi dirai. Sembla que ha volgut treure aprofitant la ocasió i de manera clara tot el que ha mantingut en silenci durant aquest temps.

Captura de pantalla 2016-03-13 a las 18.22.09

Però això no és tot, sembla que Letizia té alguns periodistes de part seva que també han volgut involucrar-se en aquesta guerra oberta. A Periodista Digital s’han ofés amb les cartes de El Mundo i han volgut fer una publicació defensant en part a la monarquia i atacant aquest cop al diari treient a la llum les amistats de Iñaki Gil amb el PP.

Captura de pantalla 2016-03-13 a las 18.26.00.png

Sigui com sigui amb la polèmica oberta sobre el dret a la intimitat o el dret a la informació pel que fa als xats, els diaris no han volgut quedar-se callats i han aprofitant per dir la seva i mostrar la indignació obertament cap als lectors. És qüestionable la manera de respondre’s els uns als altres ja que al final un cas seriós ha semblat un cas de premsa rosa i de contestar-se a partir de diaris on els lectors busquen premsa de qualitat.