Ribagorda i la voluntat de visibilitzar la tauromàquia

Sergio Segura – Informativos Telecinco és el noticiari propi de Telecinco, present des dels inicis de la cadena l’any 1990, on es fa un repàs als temes més destacats del dia en els àmbits nacional, internacional, social i esportiu. Compta amb tres edicions diàries: una matinal de llarga durada i dues de quaranta minuts emesos en horari de sobretaula i prime time, de dilluns a diumenge. Ara bé, la seva edició varia segons el període de la setmana: de dilluns a divendres n’és Pedro Piqueras l’editor, mentre que els caps de setmana José Ribagorda es posa al capdavant.

Ribagorda

La diferència en aquest aspecte –en l’edició- és molt visible quant als continguts informatius. Les edicions del cap de setmana tenen divergeixen de les de la resta de la setmana: la tauromàquia hi té una presència assídua els dissabtes i els diumenges.

Per tant, observem que amb José Ribagorda en l’edició (i presentació) de l’informatiu, el món dels toros és un tema gairebé rutinari; això és, hi apareix amb moltíssima freqüència –casi cada dia-. Per tant, a través d’Informativos Telecinco s’apropa el món dels toros a l’espectador. Per quina raó és la tauromàquia notícia gairebé cada dia, i casualment té una destacada aparició a l’edició dels caps de setmana?

“És molt important la labor pedagògica sobre la tauromàquia. És bo que la gent conegui el patrimoni cultural del país en què viu, i això s’ha de potenciar”. “Els toros interessen a moltíssims ciutadans i el periodista ha d’estar pendent i ser sensible a allò que desperta interès. És una informació que cal brindar a les milions de persones que segueixen la festa”, paraules que recull el bloc La Economía del Toro.

Amb aquestes declaracions, queda clar que Ribagorda es considera taurí. També va defensar la presència dels toros a la televisió –per la qual cosa va rebre una placa d’honor– i va recordar la seva etapa a RTVE quan “estava gairebé prohibit parlar de toros”, tal i com va recollir La Razón.

Està clar que hi ha oferta d’aquest tipus d’informació, però hi ha una gran demanda per part dels espectadors que pugui justificar la gran presència del toro a Informativos Telecinco? Avui, 2016, el 19% dels espanyols dóna suport a la tauromàquia, segons una enquesta de Ipsos MORI per a World Animal Protection, mentre que el 58% s’hi oposa i demana la seva prohibició. Ara bé, la informació taurina dels caps de setmana ha portat a Informativos Telecinco a rebre un reconeixement de Juventud Taurina.

Rafael

En resum, cada cap de setmana el toro ocupa un espai en aquests informatius per esdeveniments a nivell nacional, com “la major concentració taurina celebrada a Espanya” (notícia que va obrir les edicions del migdia i del vespre del 13 de març). D’altres, fins i tot, tenen un nivell molt més local, la del Club Taurino de Londres). Per tant, Ribagorda té una voluntat clara i expressada de donar veu a la tauromàquia en l’agenda informativa.

El dia que no hi hagi corrupció

Ferran Moreno (@FerranMorenoG) – El dia en què es pugui dir que no hi ha corrupció en les altes esferes de la política sembla, ara per ara, quedar força lluny. Però si aquest dia arribés alguna vegada, la Sexta Noticias tindria un problema seriós per omplir la seva escaleta. És sabut que la cadena ha fet una clara aposta els últims anys per la temàtica política i judicial —només cal fer una ullada a programes com Al Rojo Vivo, la Sexta Noche, la Sexta Columna o Más Vale Tarde— per comprovar-ho. Els informatius, però, tampoc se n’escapen i segueixen la línia editorial del canal al peu de la lletra.

Una mirada a l’última setmana de la Sexta Noticias en la seva edició del migdia presentada per Helena Resano pot ser perfectament il·lustrativa de com les informacions relacionades amb corrupció, corrupteles o trames diverses copen gairebé la meitat de l’informatiu o, en alguns casos, dues terceres parts del total del programa.

 

Cinquena Entrada.JPG

La cobertura per temes de laSexta|Noticias del 14 al 18 de març. Per veure l’infografia de forma interactiva, clic en l’enllaç. | Elaboració pròpia. 

Temes com l’Operació Taula a València, amb les declaracions creuades de dirigients del Partit Popular sobre l’exalcaldessa Rita Barberá, les compareixences de la setmana als Jutjats de Palma pel Cas Nóos, tot allò que ha envoltat la dimissió de la regidora de Ciutadans Eva Borox i la seva possible relació amb la Trama Púnica, o investigacions referents al presumpte descontrol en els comptes de Patrimonio Nacional són només alguns dels temes recurrents en el bloc principal de l’informatiu.

Peces de temàtica política o judicial acaben completant un programa que se centra en més de la meitat dels seus continguts en les investigacions dels tribunals o en els moviments polítics dels partits. Així, les tensions internes de Podemos, les novetats en el cas dels Maristes o les diligències obertes als aficionats de l’Arsenal a Barcelona són altres qüestions tractades durant la setmana i que no s’escapen de l’àmbit judicial.

Davant d’aquestes dades, la pregunta a plantejar seria la següent. Un informatiu tan temàtic com el de la Sexta Noticias pot cridar l’atenció a l’espectador i fer que el segueixi especialment si està interessat en l’actualitat política i judicial del país. De fet, tal com explica el director d’informatius de la cadena, César G. Antón, en aquesta entrevista, el que es vol des de laSexta és posar el focus en el 75% de la societat espanyola que l’any 2012 afirmava no sentir-se identificada amb l’opinió publicada. Ara bé, és a llarg termini una bona estratègia si es vol que els informatius optin a liderar els rànquings d’audiència, o almenys, dominar la seva franja? No hi ha risc de cansar l’espectador? En qualsevol cas, de moment, superen els seus competidors directes i no hi ha perspectives que se’ls acabin els temes relacionats amb les corrupteles del país.

Quan els informatius se’n van

Ferran Moreno (@FerranMorenoG) Idomeni. Topònim d’una petita localitat grega fronterera amb Macedònia. Segurament, abans del mes de febrer d’aquest any encara no n’havíem sentit a parlar o no en coneixíem gran cosa. A través dels mitjans, però, hem situat al mapa un remot municipi com aquest en què, ara per ara, milers i milers de refugiats segueixen esperant les decisions que han de venir del cor d’Europa. Unes decisions de caps d’Estat i de govern que semblen, però, haver-se concretat en un acord amb Turquia per a la devolució de la gran majoria d’aquestes persones.

La importància d’aparèixer als mitjans de comunicació per tal que els ciutadans que vivim a l’altra riba del Mediterrani siguem conscients de la tragèdia humanitària és innegable. I més, si ho veiem en imatges només cal recordar la fotografia de l’Aylan i la sacsejada de consciències que va provocar (encara que fos de manera temporal). En aquest sentit, tenir als informatius àmplies cobertures de l’èxode de sirians i del seu estancament a Europa permet, almenys, no perdre de vista una realitat que segueix allà, inamovible i aliena a les dinàmiques informatives. Com han explicat, però, els nostres informatius públics el dia a dia dels refugiats? Com ens influeix, això, als espectadors?

Quarta Entrada.JPG

Per a veure el gràfic de forma interactiva: clic en l’enllaç. | Elaboració pròpia

El Telenotícies vespre del passat dilluns 7 de març ens va sorprendre amb una edició especial amb Toni Cruanyes des del camp d’Idomeni. Un equip liderat per Lluís Caelles ja feia uns dies que hi era trepitjant terreny per enviar gairebé a cada TN una crònica sobre la situació dels refugiats a la frontera entre Grècia i Macedònia. Aquell dia, però, la cobertura no va ser d’entre el 5% i el 15% de l’informatiu com els dies previs sinó que va arribar fins a gairebé la meitat del temps dedicat a tot el Telenotícies. El programa va permetre aprofundir més en les xifres del problema i, sobretot, veure de molt aprop què s’està vivint a Idomeni. Tot i el gran esforç informatiu, l’endemà uns tornaven i d’altres es quedaven al camp. Els periodistes recuperaven els seus llocs de feina habitual i l’agenda informativa feia caure quatre dies després al 0% de cobertura als refugiats.

Calles i Cruanyes

Lluís Caelles com a enviat especial a Idomeni i Toni Cruanyes en l’edició especial del Telenotícies vespre del passat 7 de març.

El Telediario 2 de Televisió Espanyola no ha comptat amb un enviat especial a Idomeni fins al passat 17 de març, en què Lorenzo Milá ha començat a fer les seves cròniques des del mateix camp de refugiats. La 1, però, ha tingut un tret distintiu evident des del 20 de febrer: en totes les edicions de l’informatiu nocturn ha actualitzat sense excepció la informació referent als refugiats. I a principis de març, a més, va desplaçar la seva corresponsal de París, Marisa Rodríguez Palop, a Calais, on també va informar sobre el terreny del desmantellament de part del camp que hauria de ser la porta d’entrada al Regne Unit. Val a dir, però, que mentre el TD ha obert amb el tema en una edició, el TN ho ha fet en cinc ocasions.

Només una constatació i dues conclusions. La constatació seria que TV3 ha fet clares apostes informatives pels refugiats en els seus Telenotícies però ha estat més irregular en el manteniment del seguiment informatiu. TVE no ha realitzat cap gran informatiu per tal de tractar la qüestió però ha estat més regular en la cobertura global en l’últim mes. I les conclusions serien les següents. Primera: el valor de tenir corresponsals al territori és enorme. Quan un informatiu pot comptar amb enviats especials augmenta exponencialment el temps que dedica al tema concret i transmet a l’espectador la importància d’allò que s’està explicant. I segona: arriba un moment en què els informatius marxen i el focus mediàtic gira cap a un altre cantó. És llavors quan cal mantenir-hi l’atenció informativa des de plató o des d’on siguiperquè ni espectadors ni mandataris oblidin aquells que no poden escapar de la seva realitat.

Periscope: una nova finestra pel periodisme

ALBERT CADANET VILÀ / Durant les últimes setmanes el nom de Periscope ha anat apareixent als mitjans degut a la popularitat que està aclaparant aquesta nova xarxa social. Esportistes com Gerard Piqué o mitjans com Antena3 han expandit la seva presència a les xarxes, cosa que ha desencadenat una descàrrega massiva de l’aplicació a Espanya i un més que notable augment en les recerques fetes a Google sobre aquesta nova tendència.

Dades periscope

Evolució de la cerca del terme “Periscope” durant els últims 3 mesos a Espanya. Font: Google Trends.

Però què és exactament Periscope? Periscope és una plataforma que permet a qualsevol usuari registrat veure o emetre vídeos en directe a través d’un smartphone, ja sigui Android o iOS. La idea d’aquest projecte neix l’any 2013, quan Kayvon Beykpour (uns dels fundadors de Periscope) va decidir viatjar a Istanbul. En aquells moments les revoltes contra el govern d’Erdogan en defensa del parc Taksim Gezi sacsejaven la capital turca i Kayvon volia veure quina era la situació real a la ciutat. Al disposar tan sols de les imatges dels mitjans i no dels ciutadans, va decidir donar forma a aquesta necessitat.

Tot i no disposar de xifres fiables d’usuaris totals, el diari Expansión situa en 320 milions el nombre d’usuaris potencials actius. És evident que és una plataforma amb molt recorregut en diversos àmbits. Un d’ells és el periodisme. Nombrosos periodistes catalans com ara Carles Prats o Xavier Pérez Esquerdo utilitzen l’app per mostrar la realitat darrera les càmeres i els micròfons. Pel seu funcionament intuïtiu i per l’alt ventall de contingut que s’hi pot trobar, Periscope també obre noves portes a la nostra professió.

Un dels possibles usos que els mitjans podrien donar a Periscope és el que precisament utilitzen periodistes com Carles Prats: la funció de complement audiovisual. Aquesta és una pràctica ja estesa a països com els Estats Units, on programes com el d’Ellen De Genres o el famós late night show de Jimmy Fallon mostren tots els behind the scenes. A Espanya, Antena3 ha sigut una de les cadenes pioneres en aquest aspecte: els espectadors han pogut veure a presentadors com Matías Prats, Álvaro Zancajo o Sandra Golpe en els moments previs d’un directe o durant l’informatiu quan les càmeres no estan punxades.

Periscope

Periodistes a Onda Cero, TV3, RAC1 o Catalunya Ràdio ja utilitzen Periscope.

Un altre ús que podrien explotar sobretot els mitjans impresos és el de la cobertura en directe d’esdeveniments. De la mateixa manera que la premsa escrita ha utilitzat Twitter per fer cobertures en directe sobre fets puntuals, Periscope obre un nou ventall de possibilitats que poden tenir un impacte molt més gran que 140 caràcters. Un dels primers periodistes en apostar per aquesta funció va ser Paul Lewis, del The Guardian, qui va cobrir en directe des del seu mòbil les protestes que van tenir lloc a Baltimore l’abril de 2014, gravant la situació i fins i tot entrevistant a manifestants.

L’última de les opcions que esmentaré és l’utilitzar Periscope per a certs continguts exclusius. A tall d’exemple, la BBC i Twitter van arribar a un acord l’any 2013 per tal que la cadena generés continguts exclusius per aquesta plataforma. A part de retransmetre esdeveniments en rigorós directe, Periscope és una eina activa, tant per l’emissor com pel receptor. Qualsevol usuari pot deixar un comentari que el periodista llegeix al moment i pot respondre de forma immediata. Una nova manera de fer periodisme, propera i amb molts camps a treballar.

Tragèdies a Europa vs tragèdies a l’Àfrica

ALBERT CADANET VILÀ / El passat 13 de març un tiroteig prop d’un complex turístic a la Costa d’Ivori va deixar un balanç de 22 morts (dos soldats, catorze civils i els sis assaltants abatuts). La notícia va tenir un relatiu ressò a diverses cadenes d’àmbit estatal: els informatius de TV3, Antena3, Televisió Espanyola o Telecinco  van dedicar una peça als seus telenotícies vespres, la majoria amb una durada que superava el minut.

Europa Àfrica.jpg

Malauradament, els atemptats han arribat a ser un fenomen recurrent a nivell global. Només cal fer una cerca a Google per trobar situacions que es repeteixen contínuament a diversos punts del planeta. Sense anar més lluny, aquest passat 16 de març, dues dones van atemptar contra una mesquita al nord-oest de Nigèria que va deixar almenys 21 víctimes mortals. Aquest últim, però, no ha tingut cobertura a cap televisió espanyola.

Així doncs, perquè el succés a la Costa d’Ivori ha tingut més visibilitat que el de Nigèria? Doncs la resposta és senzilla: en el primer hi van haver víctimes de nacionalitat europea. En el segon, no. En defensa dels mitjans, cal parlar del famós “factor proximitat”. És lògic que a Catalunya interessi més una notícia que passa prop. Si a això li sumem el “quilòmetre emocional”, la justificació pren força. En un article de Jotdown escrit pel periodista Cristian Campos s’utilitza aquest argument juntament amb d’altres per donar a entendre per què els mitjans actuen com actuen.

Aquest és només un dels molts exemples que es poden trobar als mitjans. Una situació que va posar de manifest de forma molt clara els criteris de selecció de notícies va ser la que es va donar l’abril de 2015, quan va coincidir l’accident de Germanwings amb la tragèdia dels nàufrags a Lampedusa. En el seu moment, Media.cat va realitzar el seu propi estudi de la situació on es van posar de manifest alguns errors que es generen de forma inconscient a l’hora de percebre la realitat.

Tornant al tiroteig a la Costa d’Ivori, veiem que la cobertura d’un esdeveniment afavoreix a una idea generalitzada incorrecte. L’atemptat al complex turístic va ser reclamat per les forces yihadistes, grup que actua a nivell global. En aquest cas, es torna a caure en l’error de donar a entendre que els atacs d’aquest grup terrorista només tenen com a objectiu la població d’occident. Setze van ser les persones que van morir a mans de les armes yihadistes però els telenotícies només van focalitzar-se en les vides dels quatre europeus. El terrorisme no només actua a Europa i Estats Units, sinó que la majoria de les seves actuacions succeeixen al territori musulmà, religió que realment pateix els atacs del grup.

La pressumpta ‘trumpofòbia’ i els riscos del periodisme opinatiu

POL FERNÀNDEZ- Podem afirmar que existeix un periodisme opinatiu? Acadèmicament parlant, els gèneres periodístics d’opinió presenten característiques pròpies i diferenciades d’altres perfils de continguts: la objectivitat que -teòricament- ha de articular la informació periodística es dil·lueix i els límits de la veritat, si ja de per sí són difusos, es difuminen encara més.

Això no és negatiu per se: plantejar punts de vista a través dels quals enfocar una qüestió pot ser molt enriquidor. Ara bé, cal exigir-li a les columnes els mateixos mínims de rigor que a qualsevol altre article.

 

Aquestes qüestions, entre d’altres, m’apareixen després de llegir ‘Trumpofòbia’, un dels articles més extensos de la secció d’Opinió de La Vanguàrdia -concretament, de dilluns 14 de març. En aquest article, signat per Edward Luttwak,- escriptor i consultor per al govern i l’exèrcit dels Estats Units- equipara la figura del presidenciable Donald Trump a la de l’expresident nord-americà Ronald Reagan. Les campanyes de descrèdit cap a ambdós són, segons Luttak, equiparables en la seva magnitud i la seva manca de fonament. I malgrat acceptar que l’estil de Trump pot resultar ‘vulgar’ a algunes persones, el discurs de fons és acceptable. Fins i tot, arriba a afirmar que aquells contraris a la victòria de Trump podrien descobrir en ell ‘un bon administrador del bé comú’, basant-se en l’exitosa planificació estratègica i econòmica de la seva campanya electoral.

Deixarem a banda les valoracions sobre la figura de Reagan; no escauen, malgrat que no deixa de ser una evidència de la ideologia de l’autor. Ens centrarem, doncs, a analitzar algunes de les afirmacions més controvertides del text en relació al posicionament del magnat immobiliari respecte les qüestions d’immigració i medi ambient.

El primer símptoma de manca de fonament objectiu de la peça el trobem en la primeríssima línia:

 

A diferència del temor a l’islam que és una resposta racional a la violència islamista a tot el món (sic)

 

Què dir? Deontològicament parlant, crec que no hi ha cap text que pugui acceptar com a publicable una generalització tan gratuïta. El fragment ve a dir que l’islamofòbia té més lògica que els prejudicis cap a Trump. Anem a veure, però, si les crítiques que Luttwak menysprea tenen pes.

 

“És veritat que va començar el camí cap a la Casa Blanca denunciant els presumptes delictes comesos per immigrants il·legals de Mèxic, però vistos els seus orígens i història personal, cal dubtar seriosament de la sinceritat dels seus sentiments ­antimexicans. Certament ha de trobar la manera de desfer els greuges, començant per exemple amb una elogiosa disculpa, però ningú no hauria de considerar Trump un racista per aquestes observacions (sic)

 

La suavitat de les paraules de Luttek contrasta amb la duresa de les de Trump. Una petita recerca entre els seus incomptables tweets ens aclareix a quines declaracions no deu fer referència Luttwak

TRUMP 1

TRUMP 2

Diferents tweets del posicionament de Trump sobre la immigració llatinoamericana- FONT: Twitter

 

Que cadascú prengui les seves paraules com consideri oportú.

Hi ha temes, però, on la manca d’objectivitat -i de la més mínima pretensió d’assolir-la- arriben a l’extrem. Em refereixo a la qüestió del canvi climàtic: com assenyalava l‘edició mexicana de El Economista, Obama va tenir un enfrontament verbal amb el candidat pel seu posicionament al respecte. Com altres membres del Partit Republicà d’EUA, considera que és una qüestió sobredimensionada, malgrat que l’actual president del país li recorda que el 99,5% dels científics avalen l’existència del fenomen climàtic. Luttwak considera, però, que la reivindicació de la necessitat de canvis en les polítiques contra la contaminació i el desgast de l’entorn són únicament ‘entusiasme mediambientalista‘.

Altres mitjans europeus -que per allò de la distància semblen mínimament més fiables- també es fan ressò de les declaracions del polèmic republicà. Destaca entre ells la BBC Món, que en un to quasi còmic alhora que molt encertat ressalta alguns dels punts de vista més controvertits de Trump.

Arribats a aquest punt, apareixen preguntes irresolubles però necessàries: amb quin criteri La Vanguardia decideix publicar aquesta peça, sigui quin sigui l’estatus del seu autor? I per altra banda, quina qualitat periodística atribueix al mitjà la publicació d’una peça amb una falta de veracitat -crec que perceptible de manera no subjectiva- tan gran?

 

 

Ada Colau vs. dos militars

 

Colau: “Hola.. pero ya saben que nosotros como Ayuntamiento preferimos que no haya presencia militarista, simplemente porque creemos que hay que separar los espacios [to cordial”.

 

MAR VILA PRUNEDA – Aquesta va ser l’escena que tants titulars i reaccions polítiques, més que militars, va generar durant la inauguració del Saló de l’Ensenyament. El de l’Exèrcit espanyol és un estand habitual al Saló. En les últimes edicions, però, ja havia generat debat. L’aclaració que va fer Colau als militars va fer que l’alcaldessa fos el subjecte de tots els titulars referents a la ja sabuda negativa de l’Ajuntament a la presència militar al Saló.

El cert és que no es tracta d’una sortida personalitzada i momentània de Colau, ja que el 26 de febrer d’aquest mateix any el plenari municipal va aprovar una declaració institucional en contra de la presència de les forces armades en el Saló. Proposada per la CUP, i amb la negativa de Ciutadans, el PSC i el PP es va aprobar amb més de 2/3 parts.

A més, la setmana abans del Saló, la Generalitat va anunciar que el Govern revisaria el conveni del 2008 que permet a l’Exèrcit participar-hi. Els titulars, però, van tenir connotacions diverses:

El Mundo: El corte de Ada Colau a dos militares.

ABC (efe): Colau dice a los militares que su presencia no es grata en el Salón de la Enseñanza.

La Razón: Colau desprecia a las Fuerzas Armadas: «Preferimos que no estéis aquí».

Captura de pantalla 2016-03-13 a les 15.41.43

Capçalera de la Razón. Classifica la notícia a “desafío independentista”

 

El tracte de les notícies anuncia el fet com una conversa aïllada contra dos militars. Però una protesta de ‘Desmilitaritzem l’Educació’ es va manifestar també dins del Saló. El País hi fa referència:

El PaísColau diu als militars que no vol que siguin al Saló de l’Ensenyament. La peça la

Captura de pantalla 2016-03-13 a les 15.13.05

Tracte de El País: contextualització i expressió que utilitza a la conversa amb els militars (“prefereix”)

dedica al Saló en general, però afegeix un complement on detalla l’escena i contextualitza el debat ja existent i les protestes dels activistes.

 

El Periodista Digital: Colau la lía gorda haciéndole una pedorreta a los militares

Alerta Digital: Colau echa a dos altos mandos militares de un recinto público

Catalunya:

 -El Periódico: Colau advierte a los militares de que no son bienvenidos en el Saló de l’Ensenyament.

La Vanguardia: Colau dice a dos militares que no son bienvenidos en el Salón. 

Nació Digital: Colau planta cara a dos militars al Saló de l’Ensenyament.

El MónColau li diu a un militar que no els vol al Saló de l’Ensenyament. No obstant, en començar la notícia afegeixen el verb ‘recordar’: “Ha recordat aquest dimecres a dos militars (…)”.

BTV inclou aquest verb en el seu titular:  Colau recorda als militars que l’Ajuntament els voldria fora del Saló de l’Ensenyament.

Vilaweb: Colau diu a un militar que no els vol al Saló de l’Ensenyament.

Les reaccions polítiques provinents especialment de PP i C’s no es van fer esperar, i van provocar que Colau aclarís en una publicació a Facebook la seva posició:

 

Captura de pantalla 2016-03-13 a les 15.33.08

La polemització una vegada més en la figura de Colau s’ha fet palesa, ja que en la conversa en qüestió no “fa fora” als militars com a capritx personal sinó recorda -amb un visible to cordial– una aprovació que va fer el ple municipal per amplia majoria en una qüestió de debat tant públic com institucional.